MISÈRIA I COMPANYIA

Month: gener, 2010

Càpsula d’emergència

Biel escolta El Columpio Asesino i escriu a un cantó del full que té davant: “Tú quieres cambiar las cosas/ yo te digo que a mí todo ya me da igual/ Y te enfadas conmigo/ y yo te digo que a mí todo ya me da igual” .

A Biel li explota el cap en mig d’un examen i el seu cervell esguita els companys del costat i la repel·lent de classe es gira i li fa “sshhht!”.

Biel sempre s’equivoca quan escriu la paraula ’emmagatzemament’ i es fa un embolic mentre intenta traure amb percentatges la nota aproximada d’una assignatura. Diu “a fer la mà”.

Biel agafa el bolígraf malament des que sap escriure i de vegades pensa que quan acabe la carrera tindrà la mà deformada i haurà d’aprendre a escriure com la resta. Però a Biel li agrada agafar el bolígraf així.

Biel fa un simulacre d’ofegament en un got d’aigua i de poc que no s’ofega de veritat. Comprova que ningú no l’ha vist agonitzar.

Biel es fa dir Gustav Metzger a Internet.

Biel vol ser els llibres que llig i les pel·lícules que veu. Biel és la música que escolta.

Biel va al cinema i veu a Eric Cantona llevant-se una màscara d’Eric Cantona i flipa en tecnicolor.

És així, Biel. Un problema irresoluble.

Anuncis

Domingo astromántico

T’he buscat a la secció de menjars de gos del Mercadona, als serveis de la biblioteca i a la barra del local aquell on vam estar dissabte i sonaven tots els grups dels que havíem estat parlant. He caminat per damunt dels cotxes aparcats i he creuat tots els passos de vianants de Blasco Ibáñez fent l’home-croqueta per l’asfalt, i ni tan sols així he aconseguit trobar-li el sentit a aquesta ciutat de merda tan post-tu. A partir de demà, dormiré cada nit en una caixer automàtic i al matí els prendré foc per si veus les senyals de fum i, per una d’aquelles, decideixes seguir-me el rastre.

http://www.goear.com/files/sst4/mp3files/13042008/404daeeac83e50a59ade0ada717140fd.mp3″

Lust for Life

És curiós com cadascú creix amb la seua pròpia merda i en base a ella va desenvolupant un model de vida diferent, unes manies i dèries particulars. Freud, els traumes i les ferides i tot això. La merda que els nostres pares o les persones que ens envolten porten incorporada (i que s’acumula des dels principis de la humanitat) ens determina de manera irrevocable des que som xicotets. No és precís recórrer a casos extrems, històries dramàtiques sobre maltractaments o abusos. Segur que qualsevol de nosaltres ha rebut com a herència una bona dosi d’excentricitat i ni tan sols ho sabem. Però això és només el principi: a partir d’una determinada edat, el gran focus apunta cap a nosaltres i sona un redoble mentre el públic espera expectant per veure què serem capaços d’aportar al gran merder universal. I la majoria de nosaltres ens en sortim i fem una actuació espectacular que només amb un gran esforç podrà ser superada pels nostres descendents. El xoc generacional. El joc generacional en el que les regles són tan complicades d’entendre que sempre perd tothom i no hi ha manera possible de fer trampa. Ens eduquen i ens limiten, ens mutilen i ens convertim en éssers incomplets sempre a la recerca d’alguna cosa. El què? I jo què sé, jo només sé que som el que ens falta.