Algunos amigos

Sí, podria anomenar-lo Dean. Reminiscència d’un altre temps, separats ara per un abisme espai-temporal, i tanmateix, encara amic. El vaig conéixer en aquell barracó de l’institut. Ell, una cresta al cap i jo, una samarreta d’Habeas Corpus. Els dos carregàvem amb una família trencada i tota la incertesa de l’adolescència. Residus del sistema, desencaixats de qualsevol motlle i a tothora amb la sensació que alguna cosa fallava. Aquell estiu vaig aprendre moltes coses, en aquell racó del poble que encara anomenem ‘la plaça del punk’. Parlàvem de tot sense saber de res, com continuem sense saber-ho ara. Carregats d’odi, trobàvem en tota aquella xerrameca un descans de la tediosa mediocritat que ens envoltava.

Per difícil que parega, són moltes les coses que compartim encara. Per damunt de la política, de les tribus rurals i fins i tot de la música, el rebuig del món i el fàstic infinit que tot i això no ens ha fet cansar-nos de la vida. El desencant per les grans ideologies, un deix de nihilisme que cadascú ha canalitzat d’una manera diferent: la fascinació per la violència de Dean i la meua actitud naïf. Entre Dean i jo, les novel·les de Kiko Amat que cap de nosaltres ha llegit. L’esperit punk en totes les seues materialitzacions. L’extrem escepticisme. La confusió eterna. El desig de viure a través, o en contra, de la grisor insuportable que ens fan passar per realitat. Una mala influència que sempre agrairé.

http://live.goear.com/sst4/mp3files/20092007/4c48e5ec471c5e2d063e8407f3e73807.mp3″Joy Division – Disorder

Anuncis