Biel i el flux de la matèria

Biel assegut al sofà. De sobte, una força primigènia constreny el seu estómac i cau a terra retorçant-se de manera violenta. Evita les llums enlluernadores de la tele, les mirades desconcertades de les seues companyes de pis. Comença a moure’s cap a fora de l’habitació. S’arrossega pel terra i arreplega tota la runa, tota la merda acuradament dipositada durant setmanes. En el trajecte pel corredor esquiva panderoles, esquiva cadàvers, esquiva les restes d’una explosió nuclear de mitjans del segle passat. A la fi arriba al lavabo. Ompli el bidet d’aigua i s’hi capbussa. Cosmobidet. Bidet sideral que el transporta a altres dimensions. Durant el viatge astral ho veu tot clar: la mirada profunda i marró d’aquella gossa, l’espill que posat davant la cara retorna la imatge del clatell, la sang brollant de la seua boca, aquell americà col·locat d’èxtasi que parlava sobre la fluïdesa de la vida. En treure el cap, Biel es torna a posar les ulleres i llig una inscripció sobre una de les manises ronyoses que abans no hi era:

“En realitat, dediquem tot el nostre temps a lluitar contra el terror d’allò viu. Inventem definicions per a fugir d’ell: em dic tal, tinc un curro allà, el meu treball consisteix en fer això i allò altre.
D’un mode subjacent, l’angoixa prossegueix la seua labor d’excavació. No podem emmordassar del tot el nostre discurs. Creiem que ens anomenem Fulanet, que el nostre treball és fer això i allò altre però, en despertar, res de tot això existia. Potser perquè no existeix”.

http://live.goear.com/sst5/mp3files/12102008/087fc11a2892bd66ae824e304d60c7c3.mp3″Mishima – Neix el món dintre l’ull