Lust for Life

És curiós com cadascú creix amb la seua pròpia merda i en base a ella va desenvolupant un model de vida diferent, unes manies i dèries particulars. Freud, els traumes i les ferides i tot això. La merda que els nostres pares o les persones que ens envolten porten incorporada (i que s’acumula des dels principis de la humanitat) ens determina de manera irrevocable des que som xicotets. No és precís recórrer a casos extrems, històries dramàtiques sobre maltractaments o abusos. Segur que qualsevol de nosaltres ha rebut com a herència una bona dosi d’excentricitat i ni tan sols ho sabem. Però això és només el principi: a partir d’una determinada edat, el gran focus apunta cap a nosaltres i sona un redoble mentre el públic espera expectant per veure què serem capaços d’aportar al gran merder universal. I la majoria de nosaltres ens en sortim i fem una actuació espectacular que només amb un gran esforç podrà ser superada pels nostres descendents. El xoc generacional. El joc generacional en el que les regles són tan complicades d’entendre que sempre perd tothom i no hi ha manera possible de fer trampa. Ens eduquen i ens limiten, ens mutilen i ens convertim en éssers incomplets sempre a la recerca d’alguna cosa. El què? I jo què sé, jo només sé que som el que ens falta.

Que m’envies molts i molts records

De tant en tant llegesc tot el que ens vam escriure perquè m’imagine que d’alguna manera et posaràs en contacte amb mi i jo et diré “quina casualitat, just hui he rellegit els teus correus” o alguna altra cosa Julio Médem d’aquelles que de vegades també passen a la vida real però que de cap manera es poden forçar i estic segur que és per això que no em dius res.

Pablo Neruda va escriure: “para que nada nos separe, que nada nos una”. No sé, fem com si tinguera raó.

No te traiciones

El despertar de la lucidez puede no suceder nunca, pero cuando llega, si llega, no hay modo de evitarlo. Y cuando llega, se queda para siempre. Cuando se percibe el absurdo, el sinsentido de la vida, se percibe también que no hay metas y que no hay progreso. Se entiende, aunque no se quiera aceptar, que la vida nace con la muerte adosada; que la vida y la muerte no son consecutivas, sino simultaneas e inseparables. Si uno puede conservar la cordura y cumplir con normas y rutinas en las que no cree es porque la lucidez nos hace ver que la vida es tan banal que no se puede vivir como una tragedia.

Ho diu Fernando Robles, personatge interpretat per Federico Luppi a Lugares comunes. Aquesta pel·lícula és obra d’Adolfo Aristarain, conegut sobretot per Martín (Hache), i a més de facilitar-nos un retrat sobre la crua situació d’Argentina fa uns pocs anys, conté diàlegs tan interessants com aquest:

S’hi pot estar més d’acord o menys, però el que és indubtable és que el director aconsegueix amb aquestos textos emmarcats en una bona història donar peu a una interessant reflexió. I això, ja ho sabem tots, mai està de sobres ni al cinema ni enlloc.

La gent

Si jo ara deixe anar alguna cosa així com ‘la gent és imbècil’ ningú se sorprendria, veritat? No tant pel qualificatiu ‘imbècil’, que es podria substituir per qualsevol altra cosa, com pel fet de fer servir eixe subjecte tan abstracte i alhora tan comú: ‘la gent’. Les variacions són infinites i segur que ens resulten d’allò més familiars: la gent està fatal, la gent no sap apreciar allò que té, la gent està acostumada a tindre-ho tot fet, la gent és cada volta més egoista, la gent està boja, etc. Curiosament, l’utilitzem quasi sempre per a expressar coses roïnes. Però… qui collons és ‘la gent’? Quan algú parla de ‘la gent’, es pressuposa que no s’inclou dins aquest grup. El verb en tercera persona que segueix al subjecte ens indica que tampoc s’hi inclou a la resta d’interlocutors. A qui ens referim, aleshores?

Parlar de ‘la gent’ és simplificar a l’altre, a tots aquells que no coneixem ni volem conéixer. Una manera còmoda de lliurar-se de l’enorme tasca d’aprofundir en cadascun dels individus. Ningú es refereix a les persones del seu entorn com ‘la gent’. ‘La gent’ són els altres, de la mateix manera que nosaltres ho som per a ells. Aquesta visió de les persones va ser propiciada per les èlits (socials, polítiques i econòmiques) al naixement de la societat de masses. Hui per hui es perpetua gràcies als mitjans de comunicació massius, com ja es deixa veure en el seu propi nom. En un model social on les persones no se senten reconegudes les unes amb les altres, la manipulació esdevé quelcom quotidià i la possibilitat d’una resposta col·lectiva queda anul·lada pels mateixos individus.

Un dels errors més freqüents entre les persones que aspirem a canviar la societat és no saber trencar amb aquesta lògica profundament antidemocràtica. Si es rebutja el sistema econòmic vigent, s’hauria de començar per abandonar la seua fórmula de masses per referir-nos al conjunt de la societat i el seu sistema comunicatiu. Si volem canviar les coses, comencem per crear comunitat, multidireccionalitat, i baixar de l’escalonet dels il·luminats, que ja en són massa pasturant este suposat ramat. Al cap i a la fi, si ens molestem en conéixer ‘la gent’, veurem que són persones igual que nosaltres i que possiblement tenim moltes coses a aprendre d’elles.

Arròs covat

El Lluís i el Ricard, companys de feina del Xavi

TV3 ha estrenat una sèrie d’animació per adults, Arròs Covat. S’hi explica la vida del Xavi, un tio de 30 anys, “dissenyador, modern i cosmopolita”, que comença a sentir que alguna cosa no encaixa a la seua vida. Juanjo Sáez, conegut dibuixant dins el món indie i creador de la sèrie, diu que aquesta tracta sobre “el conflicte de fer-se major”. Paga la pena mirar-la només per escotar la sintonia, una cançó en català a càrrec dels Manos de Topo, i per veure la caracterització del també conegut Dj de Mierda. La sèrie començarà a emetre’s per la televisió el 29 de setembre, però fent clic a la imatge de dalt podeu veure els dos primers capítols, que TV3 ha penjat al blog oficial.

Euri Hau

Aquesta pluja, d’Antònia Font, en basc.

Los sitios donde estuve

Durant la meua estada a Irlanda vaig encetar On the road de Jack Kerouac. En un moment determinat del llibre, per descriure un dels personatges, Kerouac utilitza les següents paraules:

“Hagués calgut tota la nit per parlar del vell Bull Lee; de moment, diré que era un autèntic mestre, i s’ha d’afegir que tenia tot el dret del món a ensenyar perquè es passava la vida aprenent; i allò que aprenia era el que ell considerava i anomenava ‘els fets de la vida’, dels quals s’informava no només per necessitat, també per afició.”

Llegint aquest fragment em vaig recordar d’Al., i dels correus electrònics que hem intercanviat les últimes setmanes en els quals m’explicava com li anava per Còrsega, totes les persones i llocs que estava coneixent. També vaig pensar en An., amb qui feia uns mesos que no parlava però sabia que es trobava a Berlín i abans havia estat a Galícia, i en S., que treballa per poder pagar-se la seua imminent visita a l’Equador. I també em van vindre al cap M., J. i les seues respectives aventures i em va agradar la imatge de tots nosaltres escampats pel món donant sentit a les nostres vides. Després ens vaig imaginar a tots junts intercanviant sensacions i aprenent els uns dels altres i celebrant la nostra amistat com fan els personatges de Kerouac. Se’m va ocórrer que nosaltres seríem els nostres propis mestres, que ens enriquiríem mútuament i ens ajudaríem a ser més humans. Em vaig sentir unit a ells per la distància i vaig donar gràcies a la sort per fer-nos coincidir dins la nostra precària carrera en la precària universitat de la nostra precària ciutat. I vaig saber que totes aquestes persones no desapareixerien de la meua vida encara que no tornara a veure-les mai més.

Neal Cassady i Jack Kerouac, protagonistes reals d’On the Road

Everything in its right place

Les nits a The Quays, The King’s Head o l’Spanish Archs. La millor cervesa que he tastat mai a la mà i la música cèltica en directe que penetra dins el teu cap i ompli el moment d’una intensitat salvatge. Les versions de les meues cançons preferides els caps de setmana. El paraigües i l’impermeable sempre a la motxilla. El camí a l’escola tots els matins. Els corbs i el cel a punt de trencar-se. L’omnipresència de la natura. El curs del riu Corrib i la seua desembocadura. La gespa de l’Eyre Square. Les gavines volant sota els meus peus als Cliffs of Moher i la mar allà baix, a més de 200 metres. L’aire gelat. Els passejos per la Shop Street amunt i avall. Les visites al locutori. Els músics de carrer que em fan arribar tard a tots els llocs. L’absència d’edificis alts. L’amabilitat dels irlandesos i el seu sentit de l’humor. La suïssa, la belga, la italiana, el català i la canària i els sopars als nostres apartaments.

La gran explosió

Confie plenament en la gran explosió. Aquell moment imminent en què les escletxes de la misèria cedisquen i deixen pas a la ineludible veritat, més crua que mai, que s’escamparà per tot arreu esguitant-nos les mans i la cara. Quan el món sencer s’inunde i puguem a la fi respirar i alliberar-nos de la inèrcia. Quan ja no quede cap més excusa, quan tot caiga pel seu propi pes i tots nosaltres restem allà, despullats, mirant-nos als ulls atònits. I l’ona expansiva serà tan extensa que tot canviarà i no tornarà mai més a ser el mateix. El dia que tot rebente serà la nostra única salvació.

“Blotter explosion” de Señor Codo (Flickr)

Tornes, i és normal ara m’espanta

Seis años después reapareces y hablando sola
resumes tu noria de vida en un solo café.
Y curado al fin, me permito el lujo de observar
tu pelo raro y creo que ahora fumas demasiado.
Y hablas como si te hubiera preguntado
de quién te vengabas todo el tiempo que yo estuve a tu lado.

Y aun no sé a qué diablos viene ahora tu llamada,
tiembla tu cuchara y eso nunca queda bien.
Di, di la verdad, llevas tiempo sin romper muñecos.
Pasados unos meses alguien me ajustó de nuevo
y queda un poco lejos cuando me incendiaste
y ya soplaron las cenizas, volaron las cenizas.

Love of Lesbian – Mi primera combustión