És com un ball

Trajectòries creuades en una orgia de suor. Suburbis rurals amarats de bones intencions. Llistes de reproducció aleatòries que defineixen el ritme dels trots. Els corredors es llancen mirades mp3 i tímides salutacions, intercanvien les seues parelles improvisades sense maldat ni gelosia.

És com un ball.

En un google maps mental, un grapat de línies de diferents colors es retorcen sobre elles, es perpendicularitzen i es paral·lelen dibuxant estranyes formes damunt els bancals i les autopistes.

És com un ball, inefables els girs.
És com un ball, on s’ofeguen els tirs.
És com un ball ple de nacre i sospirs.
És com un ball.

Biel i el flux de la matèria

Biel assegut al sofà. De sobte, una força primigènia constreny el seu estómac i cau a terra retorçant-se de manera violenta. Evita les llums enlluernadores de la tele, les mirades desconcertades de les seues companyes de pis. Comença a moure’s cap a fora de l’habitació. S’arrossega pel terra i arreplega tota la runa, tota la merda acuradament dipositada durant setmanes. En el trajecte pel corredor esquiva panderoles, esquiva cadàvers, esquiva les restes d’una explosió nuclear de mitjans del segle passat. A la fi arriba al lavabo. Ompli el bidet d’aigua i s’hi capbussa. Cosmobidet. Bidet sideral que el transporta a altres dimensions. Durant el viatge astral ho veu tot clar: la mirada profunda i marró d’aquella gossa, l’espill que posat davant la cara retorna la imatge del clatell, la sang brollant de la seua boca, aquell americà col·locat d’èxtasi que parlava sobre la fluïdesa de la vida. En treure el cap, Biel es torna a posar les ulleres i llig una inscripció sobre una de les manises ronyoses que abans no hi era:

“En realitat, dediquem tot el nostre temps a lluitar contra el terror d’allò viu. Inventem definicions per a fugir d’ell: em dic tal, tinc un curro allà, el meu treball consisteix en fer això i allò altre.
D’un mode subjacent, l’angoixa prossegueix la seua labor d’excavació. No podem emmordassar del tot el nostre discurs. Creiem que ens anomenem Fulanet, que el nostre treball és fer això i allò altre però, en despertar, res de tot això existia. Potser perquè no existeix”.

http://live.goear.com/sst5/mp3files/12102008/087fc11a2892bd66ae824e304d60c7c3.mp3″Mishima – Neix el món dintre l’ull

Algunos amigos

Sí, podria anomenar-lo Dean. Reminiscència d’un altre temps, separats ara per un abisme espai-temporal, i tanmateix, encara amic. El vaig conéixer en aquell barracó de l’institut. Ell, una cresta al cap i jo, una samarreta d’Habeas Corpus. Els dos carregàvem amb una família trencada i tota la incertesa de l’adolescència. Residus del sistema, desencaixats de qualsevol motlle i a tothora amb la sensació que alguna cosa fallava. Aquell estiu vaig aprendre moltes coses, en aquell racó del poble que encara anomenem ‘la plaça del punk’. Parlàvem de tot sense saber de res, com continuem sense saber-ho ara. Carregats d’odi, trobàvem en tota aquella xerrameca un descans de la tediosa mediocritat que ens envoltava.

Per difícil que parega, són moltes les coses que compartim encara. Per damunt de la política, de les tribus rurals i fins i tot de la música, el rebuig del món i el fàstic infinit que tot i això no ens ha fet cansar-nos de la vida. El desencant per les grans ideologies, un deix de nihilisme que cadascú ha canalitzat d’una manera diferent: la fascinació per la violència de Dean i la meua actitud naïf. Entre Dean i jo, les novel·les de Kiko Amat que cap de nosaltres ha llegit. L’esperit punk en totes les seues materialitzacions. L’extrem escepticisme. La confusió eterna. El desig de viure a través, o en contra, de la grisor insuportable que ens fan passar per realitat. Una mala influència que sempre agrairé.

http://live.goear.com/sst4/mp3files/20092007/4c48e5ec471c5e2d063e8407f3e73807.mp3″Joy Division – Disorder

Electrotrauma

Diumenge vesprada. Ja? Sí, ja. S’obri un nou ventall de metamorfosis imposades. Com en diuen? Ah, sí, futur.

La Pèrfida Organització Reaccionària (POR) mai no fa vacances, ora et labora fins i tot en el dia del senyor.

Biel fa cara de son, se li fa estrany seure al costat de l’anticrist i veure com es comporta d’aquella manera tan dòcil, tan impròpia. L’anomalia aberrant el fa entrar en un estat insòlit d’inconsciència i verborrea.

– Voldràs més torrades?
– No gràcies, jo ja he acabat.

La situació es descontrola i la vesprada esclata allà mateix, davant dels seus ulls. L’anticrist esternuda i Biel per fi deixa de parlar. ‘No sé com ho faig, que sempre acabe en diumenge’, pensa. On abans hi havia el món apareix ara un cartell amb llums de neó format puticlub:

TOT ÉS PROVISIONAL

L’anticrist, amb desgana, mira a càmera i diu: ‘Que entre el vídeo’.




Encara no

Un missatge al mòbil. Bah. El fred m’entra pels peus i m’ix per l’esternut. Explota el món interior i em sagnen el nas i les orelles. El dit prem la mateixa tecla tota l’estona. Actualitzar. Actualitzar. Actualitzar. Obsessió multimèdia, voyeurisme 2.0. Rebentaré tots els comptadors de visites que calga. Un crit desesperat en codi binari desperta el veïnat. Error 404 – Not Found.  M’arriba un altre missatge al mòbil. Tampoc. Nostàlgics de l’antic règim exigeixen que la comunicació torne a tindre algun sentit. Que signifique. La realitat, i no aquesta hiper-merda.

En las farmacias del espacio

Q de Quatre Estacions. Somric amb cara d’estúpid mentre els meus amics parlen de futbol i moc el cap al ritme de la música: Nirvana, Blur, jo què sé. A les farmàcies de l’espai m’han venut unes substàncies que em fan veure-ho tot de manera diferent. ‘Estàs molt callat!’. Bec. Una altra cervesa. Una altra. Una altra. M’agrada este lloc. He viscut alguns dels millors moments de la meua vida ací. Davant de mi una parella de gordos balla desenfrenadament. Són enormes, els dos, però es mouen com si estigueren posseïts. Me’n recorde d’aquella cançó: ‘como gelatina bailas para mí’ . M’encanta este lloc.

‘Vaig a pixar’. Al Quatre hi ha serveis de dones i d’homes, però la cocaïna no entén de sexes i al final ens acabem tots barrejant. Del servei d’homes ix una rossa ultrasònica, melena Najwa Nimri i color ‘vengo del futuro para traeros algo mejor’. Somriu de manera nerviosa quan ens creuem. Mentre pixe llig les pintades a la porta i a les parets i em ric i dic: joder, m’encanta este lloc. Una altra cervesa. La cambrera: eres d’ací? No, no, sóc de Benissa. Torne amb ells i parlem de viatges futurs a llocs inhòspits. M’encanta este lloc. He viscut alguns dels millors moments de la meua vida ací.

http://www.goear.com/files/sst4/mp3files/25052008/416f22d8848e41ed201fef6fb760614d.mp3″

Electrònica intel·lectual

Tants anys, tants anys intentant arribar a algun lloc segur. Els llibres, els raonaments, els ‘estic fent-ho bé’. I de sobte tu em colpeges amb el teu millor revés -una maleïda conversa- i desplaces el meu punt d’equilibri vés a saber on. Tu, abisme. Tu, generació perduda. Tu, decadent i miserable estrella del rock.

Fora plou. Joder, quantes voltes s’haurà escrit això en la història? No ho sé, però el fet és que fora plou. Després de tants futurs imaginats no veig la manera de tornar-te a veure i simplement dir-te: ‘hola’.

http://www.goear.com/files/sst5/mp3files/07102009/c6bcaf8ded2225b81e0a97cba24b8dab.mp3″

De viaje por el sol

Ells, que són jo, a València. Jo, que sóc ells, de viatge. Que inoportú tot!

Càpsula d’emergència

Biel escolta El Columpio Asesino i escriu a un cantó del full que té davant: “Tú quieres cambiar las cosas/ yo te digo que a mí todo ya me da igual/ Y te enfadas conmigo/ y yo te digo que a mí todo ya me da igual” .

A Biel li explota el cap en mig d’un examen i el seu cervell esguita els companys del costat i la repel·lent de classe es gira i li fa “sshhht!”.

Biel sempre s’equivoca quan escriu la paraula ’emmagatzemament’ i es fa un embolic mentre intenta traure amb percentatges la nota aproximada d’una assignatura. Diu “a fer la mà”.

Biel agafa el bolígraf malament des que sap escriure i de vegades pensa que quan acabe la carrera tindrà la mà deformada i haurà d’aprendre a escriure com la resta. Però a Biel li agrada agafar el bolígraf així.

Biel fa un simulacre d’ofegament en un got d’aigua i de poc que no s’ofega de veritat. Comprova que ningú no l’ha vist agonitzar.

Biel es fa dir Gustav Metzger a Internet.

Biel vol ser els llibres que llig i les pel·lícules que veu. Biel és la música que escolta.

Biel va al cinema i veu a Eric Cantona llevant-se una màscara d’Eric Cantona i flipa en tecnicolor.

És així, Biel. Un problema irresoluble.

Domingo astromántico

T’he buscat a la secció de menjars de gos del Mercadona, als serveis de la biblioteca i a la barra del local aquell on vam estar dissabte i sonaven tots els grups dels que havíem estat parlant. He caminat per damunt dels cotxes aparcats i he creuat tots els passos de vianants de Blasco Ibáñez fent l’home-croqueta per l’asfalt, i ni tan sols així he aconseguit trobar-li el sentit a aquesta ciutat de merda tan post-tu. A partir de demà, dormiré cada nit en una caixer automàtic i al matí els prendré foc per si veus les senyals de fum i, per una d’aquelles, decideixes seguir-me el rastre.

http://www.goear.com/files/sst4/mp3files/13042008/404daeeac83e50a59ade0ada717140fd.mp3″